La derrota, l'oxígen per la victòria

Setmana decisiva per la temporada 2011-12 blaugrana. 3 partits, un doble i l’altre únic. Balanç fins ara, dues derrotes. La primera segurament menys dolorosa, pel rival i per les formes. La segona molt més dolorosa. Després de remuntar gairebé 10 punts, el Barça havia de jugar contra l’etern rival al seu estadi. Si aconseguia la victòria es posava a 1 punt i apropava més el títol de lliga, si perdia, pràcticament s’acomiadava d’aquesta lliga.

Després de quatre anys guanyant gairebé tots els clàssics i com a molt concedint l’empat (exceptuant la derrota en la final de la copa del Rei), el barcelonisme estava molt mal acostumat. Ja no recordàvem que era perdre contra el Madrid. Després de la superioritat demostrada al Bernabéu, tothom donava per guanyat el clàssic del dissabte passat. El Barça estava a punt de fer un pas més en una gesta que semblava impossible. Tothom ho veia, remuntàvem 10 punts al Real Madrid i els guanyàvem una lliga que ja se la veien seva. Fa quatre anys que Guardiola avisa, partit rere partit, les coses s’han de fer a poc a poc i bona lletra, no s’han d’anticipar les victòries, els partits s’han de jugar per poder-los guanyar.

Finalment té raó. Arriba la derrota contra el màxim rival al Camp Nou, amb la lliga a tocar, amb l’impossible fet possible, tot s’esvaeix, la lliga s’escapa. Per mi, la derrota no fou tant dolorosa, crec que no podem parlar de partit sublim del Real Madrid ni de que el Barça va ser atropellat per un “super-equip”. De fet, el pitjor rival del Barça va ser el propi Barça. Retrobant-nos amb els fantasmes del passat (final de l’època Rijkaard), l’equip va estar irreconeixible, faltava intensitat, en molts moments semblava que els jugadors anessin caminant, en d’altres realment ho feien. El gran mèrit del Madrid va ser marcar les dues ocasions que va tenir, en els moments més importants del partit. Sobretot el segon gol, que va frenar la reacció produïda per un dels pocs jugadors que va posar la intensitat necessària per guanyar un partit d’aquestes característiques.

Crec que l’equip va patir la pressió, i no la pressió del Madrid, sinó la pressió de la seva pròpia trajectòria, la pressió de l’excel·lència, la pressió de ser el millor durant 4 anys partit rere partit, competició rere competició, la pressió de ser probablement el millor equip de la història. Mentalment ha de ser molt difícil sortir el camp amb aquelles condicions ha guanyar un partit que els teus donen per guanyat des de fa 3 mesos. Angoixa, esgotament, ansietat, són algunes de les sensacions que devien sentir aquests jugadors, por a la derrota, por al fracàs, por a decebre a tantes persones que abans han emocionat. I senyors, no passa res, s’ha perdut la lliga a casa contra el Madrid, i què? Després d’aquests quatre anys gloriosos i amb una temporada que pot ser gloriosa de nou, no passa res! O és que ja no recordem les temporades de Gaspart? Si un any no guanyem res però ho competim tot, hem d’estar orgullosos d’aquest equip.

Aquesta derrota els permet respirar, aquesta derrota els permet veure que “no passa res”, aquesta derrota és el camí cap a la propera victòria. Com més gran és la decepció, més fàcil és retrobar la il·lusió. Passi el què passi aquest dimarts, el Barça ha fet i està fent una gran temporada. #graciesequip