L’ AL·LICIENT PER LA RENOVACIÓ

En el meu darrer article confiava clarament en que l’equip aconseguiria el bitllet a Munich. Finalment, en la pitjor setmana de l’ era Guardiola, no ho han aconseguit.

Aquest cop s’ ha perdut tot en 7 dies, Lliga i Champions. Però la derrota d’ ahir, malgrat ser molt dolorosa, és més suportable. L’ equip va donar la cara fins al final, però en aquesta ocasió ens va tocar viure l’altre resultat del futbol, la derrota. Alguns parlen de falta de gol, d’altres de “messidependència”, d’altres del desgast mental i físic dels jugadors, però veient el partit d’ahir, crec que no és cap error parlar de sort o de falta d’encert (i no en el gol, que també).

Davant del partit d’ahir ens trobem amb un munt de condicionals, “si Messi hagués marcat el penal”, “si Abidal no hagués estat malalt”, “si Piqué no s’hagués lesionat el minut 10”, “si, si, si…” Finalment però coincideixo amb en Guardiola, no tocava passar, ahir no. Les adversitats van ser tantes, que només queda acceptar la derrota amb el cap ben alt i tornar-hi l’any vinent.

Per mi l’ error d’ ahir va ser el de Mascherano, en el temps de descompte de la primera part, enlloc de rebutjar la pilota a tercera graderia i marxar a la mitja part classificat, crea un espai per habilitar a Ramires, i aquest, acabar definint amb molta categoria. Però, com deia anteriorment, no deixa de ser un condicional.

Una cosa tinc molt clara, Guardiola renovarà. Sempre he pensat que si marxava ho faria en la victòria i no en la derrota. És la manera més elegant que hi ha de plegar.  La derrota és l’ al·licient per la renovació.

Malgrat les continuades especulacions sobre la mala relació d’ell amb alguns dels jugadors, al final la percepció és que això només són especulacions. El Futbol ha d’alimentar a masses persones. Piqué no juga el clàssic perquè Guardiola va creure que aquell onze podia guanyar al Madrid, no va jugar perquè creia que el partit d’ahir era més important. El mateix amb Cesc, i Alexis (tocat). Clarament va prioritzar la Champions a la Lliga, la qual cosa no vol dir, ni molt menys, que llencés la lliga. Al cap hi ha la fi, el dissabte el Barça no va estar tant lluny de la victòria, malgrat fer un partit força discret.

Continuo creient amb Thiago, Tello, Cuenca, Sergi Roberto, i tot els que van entrant, perquè que jo sàpiga, no té res a veure el Busquets de fa 4 anys, amb el d’ avui. Per mi, el millor mig defensiu del món. No estic gens d’ acord amb que els galons et facin guanyar un partit, si més no, no van ser la causa de la derrota ni d’ ahir ni de dissabte. Precisament els més veterans, van ser els que no van estar inspirats, com en d’altres ocasions.

Des de Jugant Fàcil, continuem pensant que aquest és el camí. Jugant així podràs guanyar o podràs perdre, però sempre estaràs més a prop de la victòria.

La derrota, l'oxígen per la victòria

Setmana decisiva per la temporada 2011-12 blaugrana. 3 partits, un doble i l’altre únic. Balanç fins ara, dues derrotes. La primera segurament menys dolorosa, pel rival i per les formes. La segona molt més dolorosa. Després de remuntar gairebé 10 punts, el Barça havia de jugar contra l’etern rival al seu estadi. Si aconseguia la victòria es posava a 1 punt i apropava més el títol de lliga, si perdia, pràcticament s’acomiadava d’aquesta lliga.

Després de quatre anys guanyant gairebé tots els clàssics i com a molt concedint l’empat (exceptuant la derrota en la final de la copa del Rei), el barcelonisme estava molt mal acostumat. Ja no recordàvem que era perdre contra el Madrid. Després de la superioritat demostrada al Bernabéu, tothom donava per guanyat el clàssic del dissabte passat. El Barça estava a punt de fer un pas més en una gesta que semblava impossible. Tothom ho veia, remuntàvem 10 punts al Real Madrid i els guanyàvem una lliga que ja se la veien seva. Fa quatre anys que Guardiola avisa, partit rere partit, les coses s’han de fer a poc a poc i bona lletra, no s’han d’anticipar les victòries, els partits s’han de jugar per poder-los guanyar.

Finalment té raó. Arriba la derrota contra el màxim rival al Camp Nou, amb la lliga a tocar, amb l’impossible fet possible, tot s’esvaeix, la lliga s’escapa. Per mi, la derrota no fou tant dolorosa, crec que no podem parlar de partit sublim del Real Madrid ni de que el Barça va ser atropellat per un “super-equip”. De fet, el pitjor rival del Barça va ser el propi Barça. Retrobant-nos amb els fantasmes del passat (final de l’època Rijkaard), l’equip va estar irreconeixible, faltava intensitat, en molts moments semblava que els jugadors anessin caminant, en d’altres realment ho feien. El gran mèrit del Madrid va ser marcar les dues ocasions que va tenir, en els moments més importants del partit. Sobretot el segon gol, que va frenar la reacció produïda per un dels pocs jugadors que va posar la intensitat necessària per guanyar un partit d’aquestes característiques.

Crec que l’equip va patir la pressió, i no la pressió del Madrid, sinó la pressió de la seva pròpia trajectòria, la pressió de l’excel·lència, la pressió de ser el millor durant 4 anys partit rere partit, competició rere competició, la pressió de ser probablement el millor equip de la història. Mentalment ha de ser molt difícil sortir el camp amb aquelles condicions ha guanyar un partit que els teus donen per guanyat des de fa 3 mesos. Angoixa, esgotament, ansietat, són algunes de les sensacions que devien sentir aquests jugadors, por a la derrota, por al fracàs, por a decebre a tantes persones que abans han emocionat. I senyors, no passa res, s’ha perdut la lliga a casa contra el Madrid, i què? Després d’aquests quatre anys gloriosos i amb una temporada que pot ser gloriosa de nou, no passa res! O és que ja no recordem les temporades de Gaspart? Si un any no guanyem res però ho competim tot, hem d’estar orgullosos d’aquest equip.

Aquesta derrota els permet respirar, aquesta derrota els permet veure que “no passa res”, aquesta derrota és el camí cap a la propera victòria. Com més gran és la decepció, més fàcil és retrobar la il·lusió. Passi el què passi aquest dimarts, el Barça ha fet i està fent una gran temporada. #graciesequip