L’ AL·LICIENT PER LA RENOVACIÓ

En el meu darrer article confiava clarament en que l’equip aconseguiria el bitllet a Munich. Finalment, en la pitjor setmana de l’ era Guardiola, no ho han aconseguit.

Aquest cop s’ ha perdut tot en 7 dies, Lliga i Champions. Però la derrota d’ ahir, malgrat ser molt dolorosa, és més suportable. L’ equip va donar la cara fins al final, però en aquesta ocasió ens va tocar viure l’altre resultat del futbol, la derrota. Alguns parlen de falta de gol, d’altres de “messidependència”, d’altres del desgast mental i físic dels jugadors, però veient el partit d’ahir, crec que no és cap error parlar de sort o de falta d’encert (i no en el gol, que també).

Davant del partit d’ahir ens trobem amb un munt de condicionals, “si Messi hagués marcat el penal”, “si Abidal no hagués estat malalt”, “si Piqué no s’hagués lesionat el minut 10”, “si, si, si…” Finalment però coincideixo amb en Guardiola, no tocava passar, ahir no. Les adversitats van ser tantes, que només queda acceptar la derrota amb el cap ben alt i tornar-hi l’any vinent.

Per mi l’ error d’ ahir va ser el de Mascherano, en el temps de descompte de la primera part, enlloc de rebutjar la pilota a tercera graderia i marxar a la mitja part classificat, crea un espai per habilitar a Ramires, i aquest, acabar definint amb molta categoria. Però, com deia anteriorment, no deixa de ser un condicional.

Una cosa tinc molt clara, Guardiola renovarà. Sempre he pensat que si marxava ho faria en la victòria i no en la derrota. És la manera més elegant que hi ha de plegar.  La derrota és l’ al·licient per la renovació.

Malgrat les continuades especulacions sobre la mala relació d’ell amb alguns dels jugadors, al final la percepció és que això només són especulacions. El Futbol ha d’alimentar a masses persones. Piqué no juga el clàssic perquè Guardiola va creure que aquell onze podia guanyar al Madrid, no va jugar perquè creia que el partit d’ahir era més important. El mateix amb Cesc, i Alexis (tocat). Clarament va prioritzar la Champions a la Lliga, la qual cosa no vol dir, ni molt menys, que llencés la lliga. Al cap hi ha la fi, el dissabte el Barça no va estar tant lluny de la victòria, malgrat fer un partit força discret.

Continuo creient amb Thiago, Tello, Cuenca, Sergi Roberto, i tot els que van entrant, perquè que jo sàpiga, no té res a veure el Busquets de fa 4 anys, amb el d’ avui. Per mi, el millor mig defensiu del món. No estic gens d’ acord amb que els galons et facin guanyar un partit, si més no, no van ser la causa de la derrota ni d’ ahir ni de dissabte. Precisament els més veterans, van ser els que no van estar inspirats, com en d’altres ocasions.

Des de Jugant Fàcil, continuem pensant que aquest és el camí. Jugant així podràs guanyar o podràs perdre, però sempre estaràs més a prop de la victòria.

La derrota, l'oxígen per la victòria

Setmana decisiva per la temporada 2011-12 blaugrana. 3 partits, un doble i l’altre únic. Balanç fins ara, dues derrotes. La primera segurament menys dolorosa, pel rival i per les formes. La segona molt més dolorosa. Després de remuntar gairebé 10 punts, el Barça havia de jugar contra l’etern rival al seu estadi. Si aconseguia la victòria es posava a 1 punt i apropava més el títol de lliga, si perdia, pràcticament s’acomiadava d’aquesta lliga.

Després de quatre anys guanyant gairebé tots els clàssics i com a molt concedint l’empat (exceptuant la derrota en la final de la copa del Rei), el barcelonisme estava molt mal acostumat. Ja no recordàvem que era perdre contra el Madrid. Després de la superioritat demostrada al Bernabéu, tothom donava per guanyat el clàssic del dissabte passat. El Barça estava a punt de fer un pas més en una gesta que semblava impossible. Tothom ho veia, remuntàvem 10 punts al Real Madrid i els guanyàvem una lliga que ja se la veien seva. Fa quatre anys que Guardiola avisa, partit rere partit, les coses s’han de fer a poc a poc i bona lletra, no s’han d’anticipar les victòries, els partits s’han de jugar per poder-los guanyar.

Finalment té raó. Arriba la derrota contra el màxim rival al Camp Nou, amb la lliga a tocar, amb l’impossible fet possible, tot s’esvaeix, la lliga s’escapa. Per mi, la derrota no fou tant dolorosa, crec que no podem parlar de partit sublim del Real Madrid ni de que el Barça va ser atropellat per un “super-equip”. De fet, el pitjor rival del Barça va ser el propi Barça. Retrobant-nos amb els fantasmes del passat (final de l’època Rijkaard), l’equip va estar irreconeixible, faltava intensitat, en molts moments semblava que els jugadors anessin caminant, en d’altres realment ho feien. El gran mèrit del Madrid va ser marcar les dues ocasions que va tenir, en els moments més importants del partit. Sobretot el segon gol, que va frenar la reacció produïda per un dels pocs jugadors que va posar la intensitat necessària per guanyar un partit d’aquestes característiques.

Crec que l’equip va patir la pressió, i no la pressió del Madrid, sinó la pressió de la seva pròpia trajectòria, la pressió de l’excel·lència, la pressió de ser el millor durant 4 anys partit rere partit, competició rere competició, la pressió de ser probablement el millor equip de la història. Mentalment ha de ser molt difícil sortir el camp amb aquelles condicions ha guanyar un partit que els teus donen per guanyat des de fa 3 mesos. Angoixa, esgotament, ansietat, són algunes de les sensacions que devien sentir aquests jugadors, por a la derrota, por al fracàs, por a decebre a tantes persones que abans han emocionat. I senyors, no passa res, s’ha perdut la lliga a casa contra el Madrid, i què? Després d’aquests quatre anys gloriosos i amb una temporada que pot ser gloriosa de nou, no passa res! O és que ja no recordem les temporades de Gaspart? Si un any no guanyem res però ho competim tot, hem d’estar orgullosos d’aquest equip.

Aquesta derrota els permet respirar, aquesta derrota els permet veure que “no passa res”, aquesta derrota és el camí cap a la propera victòria. Com més gran és la decepció, més fàcil és retrobar la il·lusió. Passi el què passi aquest dimarts, el Barça ha fet i està fent una gran temporada. #graciesequip

L'ASSISTENT DE L'ASSISTÈNCIA

Després d'un mes fora de joc, reprenem el Blog! El cert és que he estat molt atrafegat amb una feina que ara no ve al cas.

Justament durant aquest mes, hem assistit a la recuperació d'un Barça que entre finals de Gener i tot Febrer va tocar fons. L'equip havia perdut la forma física, Messi havia perdut l'olfacte golejador i se'l veia més pesat, més lent, menys àgil.

Malgrat tot seguia donant gols i de tant en tant marcant-ne, per això és el millor del món. Però independentment de la baixada física general, Iniesta tornava a lesionar-se i desapareixia justament quan pitjor estava l'equip.

Precisament d' Iniesta és de qui m'agradaria parlar avui. El títol de l'article fa referència a aquest magnífic jugador que sovint és criticat per la seva falta de gol, malgrat haver tingut el privilegi o l'encert de marcar dos dels gols més importants de la història, un amb el Barça i l'altre amb la selecció espanyola. El primer donava pas a la tercera final de la Lliga de Campions, el famós "iniestazo" i l'altre permetia guanyar un mundial, fent justícia amb el món del futbol (d'això ja en parlarem un altre dia).

La rellevància d’ Iniesta en aquest equip al meu entendre és enorme, ja que és l’únic jugador del mig camp capaç de superar dues línies amb la pilota als peus. Moltes vegades hem sentit a Guardiola parlar de l’habilitat de l’ u contra u, sovint fonamental per progressar en el joc quan no es pot fer mitjançant la passada, quan tot sembla encallat i no hi ha manera de penetrar en la teranyina de la defensa rival. Aquesta habilitat només la tenen Messi i Iniesta., diu Guardiola (hi estic d’acord). Aquí és on apareix l’ importància d’ Iniesta. És aquell jugador que fa rutllar l’equip, permet que la pilota circuli, ja sigui a través dels seus peus o donant-la al primer toc.

A diferència d’ Iniesta, ni Cesc ni Xavi són capaços de fer aquestes conduccions, malgrat tinguin altres coses molt bones, com per exemple la pausa, igualment necessària. Però Iniesta no només té aquesta gran habilitat, sinó que a més a més també sap imposar la pausa quan és necessària (com Xavi i Cesc). Sovint veient jugar a Iniesta podem veure com el ritme del Barça el porta ell. Quan ell accelera, l’equip ho fa al seu voltant, quan para, mira i passa tot es calma, tot torna a començar.

Malgrat ser capaç de donar l’ última passada, Iniesta molt sovint és l’ assistent de l’ assistència. És el jugador que inicia la jugada per acabar deixant la pilota al company que donarà l’ última passada abans d’ aconseguir el gol. Aquesta tasca és fonamental, ja que quantes vegades hem escoltat d’equips que tenen una gran defensa i una gran davantera però no tenen ningú que construeixi el joc, que els connecti, que en definitiva els converteixi en un equip. Iniesta permet aquesta connexió ajudant-se de les seves grans habilitats, virtuts, inexistents en cap altre jugador del món. Només n’hi ha un que pot assemblar-s’hi però ni té la mateixa regularitat, ni al meu entendre té la pausa, Ozil.

Finalment Iniesta com Busquets i com Xavi, dona continuïtat i fluïdesa al Joc, ja que rarament perd una pilota (característica molt buscada per tots els entrenadors). M'agradaria destacar també, la seva gran habilitat per controlar la pilota, que com ja he dit en altres articles és la que considero més important i més difícil, la que diferencia el futbol amateur del futbol professional. En el partit d’ahir, Iniesta va realitzar 98 passades correctes de 100 que en va intentar. Com diria un vell conegut, “No hace falta decir nada más”.

ARA SI, ADÉU A LA LLIGA

Si ja era poc probable una remuntada a la lliga, avui, amb un plantejament totalment erroni segons la meva opinió, el barça ha acabat de regalar la lliga al Madrid a falta de tota la segona volta.
Remuntar 5 punts ja era difícil, i no perquè el Madrid no pogués tenir punxades, sinó perquè es feia molt difícil de creure que aquest barça tan poc fiable fora de casa sigues capaç de mantenir una línia positiva a domicili.
Doncs bé, avui s’ha confirmat la desfeta. Un barça novament conformista fora de casa, poc ambiciós i amb un plantejament dubtós, sota el meu punt de vista, ha decidit deixar escapar una lliga que no s’endurà el millor equip però si el més regular i amb més fam de títols.

Aquest any l’equip està acusant una relaxació als partits de fora de casa impròpia d’un equip campió i, lluny d’aprendre dels errors, sembla que ja li està bé.

Aquesta nit el barça ha sortit amb una davantera formada per dos laterals i en Messi, i un mig del camp format per un Xavi mermat físicament, un Busquets enorme un cop més i un Cesc que comença a plantejar molts dubtes.

Anem a pams; la davantera del Barça d'aquesta nit tenia menys gol que mai, en un partit que s’intuïa definitiu sabent que el Madrid havia guanyat al Bernabeu.

Adriano per la banda esquerra, un jugador ràpid però molt justet tècnicament capaç de centrar bones pilotes a l’àrea, si jugues amb un “9” fins hi tot es pot entendre, però el barça fa dos anys que no ho fa.
Dani Alves per la banda dreta, en les 4 temporades que porta, Alves ha demostrat que és un gran lateral, amb una gran resistència i projecció ofensiva, però sempre arribant des del darrere, mai ocupant una posició ofensiva en estàtic. Tenint a l’Alves en aquesta posició perds 2 jugadors ofensius, el mateix Dani Alves en la posició de lateral i un extrem que avui podria haver estat l’Alexis, el Cuenca, Tello o el mateix Thiago que encara et donaria més possessió.

Al mig del camp, un Busquets grandiós tant en el treball defensiu com en la creació, un Xavi molt justet físicament i finalment un Cesc que seguint la línia de les seves últimes actuacions s’ha equivocat en gairebé totes les decisions que ha pres al partit així com en la majoria de passades o controls senzills que se li anaven plantejant. I és que per aquí, i ara parlo de mi, es comença a debatir la idea de que Cesc interfereix molt negativament en la fluïdesa de l’elaboració del joc de l’equip igual que ho feia Gudjohnsen quan jugava d’interior. Arribada i poc més, poc treball defensiu, poc joc fluid al mig del camp, passades senzilles mal executades, pèrdues de pilota constants i una lentitud desesperant.
Acabant l’anàlisi del plantejament d’avui, res a dir d’una defensa on destacaria un cop més la feina del millor lateral esquerre que hem tingut mai, Eric Abidal. De vegades fa la impressió que a aquest equip el sostinguin Abidal, Busquets i Messi, però només són impressions...oi?



Doncs bé, després d’haver qüestionat el partit d’avui, així com també la ratxa de desplaçaments del barça aquesta temporada, crec sincerament que l’equip necessita un canvi. Un canvi que aporti il•lusió, ganes de seguir guanyant i sobretot velocitat de pilota i u contra u a dalt. Jo sóc de la opinió que si vols jugar a una cosa en concret, ho has de fer amb els millors, per això, crec que Thiago esta sobradament preparat i ajudaria moltíssim a augmentar la velocitat de circulació de pilota que tant preocupa al Pep. A dalt, proposo jugar amb el que tenim, bandes rapides, que encarin i tinguin gol. Alexis, Cuenca, i perquè no? Tello, un jugador que comença a anar bastant sobrat a segona A i que a part de tenir una velocitat que feia molt que no veia, no s’arronsa davant de cap rival per molt experimentat que sigui.
Pep, la lliga ja se’ns ha escapat, però encara queda la champions i la copa, i com deia un bon amic meu...renovar-se o morir ?

CANVI DE CICLE

Antigament, no fa pas masses anys, sempre que el Barça jugava contra el Madrid només fèiem que patir, i sobretot al Bernabéu. Sempre estàvem escagassats, preocupats, pendents i prudents de que no ens caigués una tova per part de l'equip de la capital. Des que Guardiola és entrenador del Barça el balanç és increïble, inversemblant i m’atreviria a dir que "anti-natural", només una derrota, tres empats i vuit victòries. Sense cap mena de dubte estem molt mal acostumats, perquè sortir gairebé sempre vencedor en els enfrontaments directes contra el teu màxim rival sembla impossible.

Per analitzar el partit d'ahir és fonamental entendre que el Madrid no tenia cap pressió, i el Barça la tenia tota. En acabar el partit en Guardiola deia "El més difícil de l'esport és quan has de defensar una cosa que està guanyada". Això és exactament el què li va passar al Barça ahir. Davant de la seva afició, amb un resultat molt favorable de l'anada i contra el segon millor equip del món. El Madrid, en canvi, venia al Camp Nou sense res a perdre, a fer el seu partit i a remuntar l'eliminatòria lluny de la seva afició. Malgrat pugui semblar una paradoxa, el Madrid al Bernabéu té una gran pressió i l'equip se’n veu molt ressentit. Evidentment influeixen els plantejaments del seu entrenador, el qual no transmet cap mena de confiança als seus jugadors, sortint a la defensiva tal i com va fer en el partit d’anada al Bernabéu.

Una cosa sembla clara, si el Madrid planteja els partits contra el Barça tal i com ho va fer ahir sembla que tingui més opcions de plantar-li cara. Ahir, va jugar millor que el Barça. Ara, això no significa que el Madrid hagi trobat la manera de guanyar al Barça, simplement perquè ni l’ha guanyat ni ha passat l’eliminatòria. Al contrari de les opinions que es deien ahir després del partit, des del meu punt de vista el Madrid no en surt reforçat. Que el Madrid és un gran equip tots ho sabíem, ho estem veient a la lliga i a la Champions, amb uns resultats increïbles. El què ningú entenia, és perquè no hi havia manera de plantar-li cara al Barça, perquè el Barça guanyava una vegada i una altre al Bernabéu, davant d’un Real Madrid atònit, sense alternatives ni pràcticament propostes. Ahir el Madrid va jugar millor que el Barça, però va empatar, no va guanyar, i a més a més va quedar eliminat. Oferir la teva millor versió davant del Barça i no aconseguir el resultat desitjat, per mi no és sortir-ne reforçat, ni trobar cap formula de res. El futbol, més enllà de la tàctica i la tècnica es regeix per estats d’ànim, el Madrid ahir alliberat i el Barça sotmès. El proper clàssic tindrà unes característiques completament diferents i pensar-se que si el Madrid fa el plantejament d’ahir ja ho té tot guanyat és equivocar-se, i molt. Si fa el plantejament d’ahir segur que té més opcions que no si juga com en el Bernabéu, però no hem d’oblidar que el Barça també juga i ahir alguns no hi eren.

He vist molts partits del Real Madrid al llarg d’aquests tres anys, i si una cosa tinc molt clara, és que per guanyar al Madrid no has de defensar bé, sinó que has de ser sublim, no cometre cap error i després defensar més que bé, llavors potser aconsegueixes mantenir la porteria a zero, i si tens les armes suficients fins i tot guanyar. Mantenir la pilota i atacar no és suficient per guanyar al Madrid, perquè sense anar més lluny l’altre dia el Bilbao va tenir la pilota i va atacar, però no va defensar bé. El resultat va ser 4 a 1 a favor del Madrid. El partit que va fer ahir Piqué va ser dels pitjors que li recordo. I contra el Madrid si algo no pot fallar és la defensa, perquè llavors estàs mort.

Ahir el Barça va cometre errades que normalment no comet, va deixar espais al darrere que normalment no deixa, i evidentment amb un Madrid més que endollat en va patir les conseqüències. Defensivament, el partit del Barça al Bernabéu va ser impecable. Si això li sumes que no jugues amb el teu porter titular i que afecta directament a la seguretat de la defensa, s’entenen moltes de les coses. Per altre banda, jugadors com Cesc o Alexis no van fer el seu millor partit i a més a més vam perdre el jugador més desequilibrant del mig del camp, Iniesta. Contra el Madrid hi han de ser tots i al seu màxim nivell, perquè per algo és l’equip més regular de la lliga.

M’atreveixo a dir que el Barça en surt reforçat, perquè malgrat no estar al seu millor nivell aconsegueix guanyar l’eliminatòria contra el segon millor equip del món, i el què és més important aconsegueix aguantar un resultat durant vint minuts que en temps pretèrits haguéssim acabat perdent. O és que ja no recordeu a Zalayeta amb la Juventus?

Amb el partit d’ahir el Barça consolida el canvi de cicle. Cicle on el Barça era l’equip perjudicat pels àrbitres, guanyava lligues de miracle, era incapaç de guanyar títols sense patir, incapaç d’aguantar la pressió, empetitit quan viatjava per Europa, amb grans jugadors però no grans equips, amb gran futbol però pocs resultats.

Ara al Barça ja no el perjudiquen els àrbitres, ni té por de plantar-se a Wembley i deixar el Manchester United com si fos un equip petit, ni de guanyar les finals amb una solvència incontestable, ni d’anar al Bernabéu i guanyar una i altre vegada, ni de deixar-se intimidar per l’esperit “Juanito”, ara el Barça ja no ha de comprar pilotes d'or, ara les fabrica, ara el Barça és l’equip temut, l’equip respectat i l’equip a batre.

LA MILLOR REMATADA

El què més es valora en el futbol, sens dubte és el Gol. És per això que es considera una bona davantera, aquella que aconsegueix molts gols. Com més rematades efectuïs a la porteria contrària, més ocasions de gol tindràs i per tant, més possibilitats d'aconseguir l' objectiu final. Si faig memòria de les millors davanteres que he tingut oportunitat de veure, me'n surten forces, però sens dubte n'hi ha una que destaca per sobre de les altres per la seva qualitat rematadora. Dwight Yorke i Andy Cole, dos dels millors davanters de la història del Manchester United i evidentment de la història del futbol. Sovint sèiem amb un bon amic, comentant sobre aquelles coses més inversemblants que havíem vist en aquest esport, i no hi havia dia que no caigués un vídeo d' aquests dos personatges. Quins davanters! Només cal remoure una mica les hemeroteques per veure el repertori d'aquest parell. Hi ha rematades de tot tipus, de cap, acrobàtiques, etcètera.

Individualment eren grans jugadors, com a tàndem eren imparables, inimitables (ara que està tant de moda aquest terme). Recordo als anys 90 quan tocaven aquelles eliminatòries de Champions contra el Manchester United, que malament ho passàvem. Allò si que era tenir por d'un equip i sobretot d'una davantera, que en qualsevol moment te la "liava". A més a més, aquell equip tenia el millor David Beckham i el millor Ryan Giggs, o sigui dos extrems perfectes amb els dos rematadors somiats.

Les qualitats que s'han de treballar per una bona rematada són: el desmarcatge del teu oponent, la coordinació corporal i la precisió en el colpeig. El desmarcatge òbviament per tal d'aconseguir el primer avantatge sobre el teu oponent i poder efectuar la rematada sol, o si més no des d'una millor posició que l'adversari. Pel què fa a la coordinació és fonamental saltar en el moment adequat per aconseguir que el gest sigui d'allò més precís i així poder colpejar la pilota amb les millors condicions possibles. Per últim la precisió en la rematada, col·locar la pilota on volem, sovint lluny de l'abast del porter per aconseguir el gol.

Aquesta breu descripció tècnica, la dominaven a la perfecció i no només això, sino que ambdós s'entenien i per tant el perill era el doble. Enyoro aquella davantera, dos noms davant de l'equip, un equip treballant per ells, i ells treballant per l'equip, dos davanters nascuts pel 4-4-2, dos davanters que finalitzaven les jugades, dos davanters que emmudien als aficionats del futbol.

Gràcies Dwight, gràcies Andy.