ARA SI, ADÉU A LA LLIGA

Si ja era poc probable una remuntada a la lliga, avui, amb un plantejament totalment erroni segons la meva opinió, el barça ha acabat de regalar la lliga al Madrid a falta de tota la segona volta.
Remuntar 5 punts ja era difícil, i no perquè el Madrid no pogués tenir punxades, sinó perquè es feia molt difícil de creure que aquest barça tan poc fiable fora de casa sigues capaç de mantenir una línia positiva a domicili.
Doncs bé, avui s’ha confirmat la desfeta. Un barça novament conformista fora de casa, poc ambiciós i amb un plantejament dubtós, sota el meu punt de vista, ha decidit deixar escapar una lliga que no s’endurà el millor equip però si el més regular i amb més fam de títols.

Aquest any l’equip està acusant una relaxació als partits de fora de casa impròpia d’un equip campió i, lluny d’aprendre dels errors, sembla que ja li està bé.

Aquesta nit el barça ha sortit amb una davantera formada per dos laterals i en Messi, i un mig del camp format per un Xavi mermat físicament, un Busquets enorme un cop més i un Cesc que comença a plantejar molts dubtes.

Anem a pams; la davantera del Barça d'aquesta nit tenia menys gol que mai, en un partit que s’intuïa definitiu sabent que el Madrid havia guanyat al Bernabeu.

Adriano per la banda esquerra, un jugador ràpid però molt justet tècnicament capaç de centrar bones pilotes a l’àrea, si jugues amb un “9” fins hi tot es pot entendre, però el barça fa dos anys que no ho fa.
Dani Alves per la banda dreta, en les 4 temporades que porta, Alves ha demostrat que és un gran lateral, amb una gran resistència i projecció ofensiva, però sempre arribant des del darrere, mai ocupant una posició ofensiva en estàtic. Tenint a l’Alves en aquesta posició perds 2 jugadors ofensius, el mateix Dani Alves en la posició de lateral i un extrem que avui podria haver estat l’Alexis, el Cuenca, Tello o el mateix Thiago que encara et donaria més possessió.

Al mig del camp, un Busquets grandiós tant en el treball defensiu com en la creació, un Xavi molt justet físicament i finalment un Cesc que seguint la línia de les seves últimes actuacions s’ha equivocat en gairebé totes les decisions que ha pres al partit així com en la majoria de passades o controls senzills que se li anaven plantejant. I és que per aquí, i ara parlo de mi, es comença a debatir la idea de que Cesc interfereix molt negativament en la fluïdesa de l’elaboració del joc de l’equip igual que ho feia Gudjohnsen quan jugava d’interior. Arribada i poc més, poc treball defensiu, poc joc fluid al mig del camp, passades senzilles mal executades, pèrdues de pilota constants i una lentitud desesperant.
Acabant l’anàlisi del plantejament d’avui, res a dir d’una defensa on destacaria un cop més la feina del millor lateral esquerre que hem tingut mai, Eric Abidal. De vegades fa la impressió que a aquest equip el sostinguin Abidal, Busquets i Messi, però només són impressions...oi?



Doncs bé, després d’haver qüestionat el partit d’avui, així com també la ratxa de desplaçaments del barça aquesta temporada, crec sincerament que l’equip necessita un canvi. Un canvi que aporti il•lusió, ganes de seguir guanyant i sobretot velocitat de pilota i u contra u a dalt. Jo sóc de la opinió que si vols jugar a una cosa en concret, ho has de fer amb els millors, per això, crec que Thiago esta sobradament preparat i ajudaria moltíssim a augmentar la velocitat de circulació de pilota que tant preocupa al Pep. A dalt, proposo jugar amb el que tenim, bandes rapides, que encarin i tinguin gol. Alexis, Cuenca, i perquè no? Tello, un jugador que comença a anar bastant sobrat a segona A i que a part de tenir una velocitat que feia molt que no veia, no s’arronsa davant de cap rival per molt experimentat que sigui.
Pep, la lliga ja se’ns ha escapat, però encara queda la champions i la copa, i com deia un bon amic meu...renovar-se o morir ?

CANVI DE CICLE

Antigament, no fa pas masses anys, sempre que el Barça jugava contra el Madrid només fèiem que patir, i sobretot al Bernabéu. Sempre estàvem escagassats, preocupats, pendents i prudents de que no ens caigués una tova per part de l'equip de la capital. Des que Guardiola és entrenador del Barça el balanç és increïble, inversemblant i m’atreviria a dir que "anti-natural", només una derrota, tres empats i vuit victòries. Sense cap mena de dubte estem molt mal acostumats, perquè sortir gairebé sempre vencedor en els enfrontaments directes contra el teu màxim rival sembla impossible.

Per analitzar el partit d'ahir és fonamental entendre que el Madrid no tenia cap pressió, i el Barça la tenia tota. En acabar el partit en Guardiola deia "El més difícil de l'esport és quan has de defensar una cosa que està guanyada". Això és exactament el què li va passar al Barça ahir. Davant de la seva afició, amb un resultat molt favorable de l'anada i contra el segon millor equip del món. El Madrid, en canvi, venia al Camp Nou sense res a perdre, a fer el seu partit i a remuntar l'eliminatòria lluny de la seva afició. Malgrat pugui semblar una paradoxa, el Madrid al Bernabéu té una gran pressió i l'equip se’n veu molt ressentit. Evidentment influeixen els plantejaments del seu entrenador, el qual no transmet cap mena de confiança als seus jugadors, sortint a la defensiva tal i com va fer en el partit d’anada al Bernabéu.

Una cosa sembla clara, si el Madrid planteja els partits contra el Barça tal i com ho va fer ahir sembla que tingui més opcions de plantar-li cara. Ahir, va jugar millor que el Barça. Ara, això no significa que el Madrid hagi trobat la manera de guanyar al Barça, simplement perquè ni l’ha guanyat ni ha passat l’eliminatòria. Al contrari de les opinions que es deien ahir després del partit, des del meu punt de vista el Madrid no en surt reforçat. Que el Madrid és un gran equip tots ho sabíem, ho estem veient a la lliga i a la Champions, amb uns resultats increïbles. El què ningú entenia, és perquè no hi havia manera de plantar-li cara al Barça, perquè el Barça guanyava una vegada i una altre al Bernabéu, davant d’un Real Madrid atònit, sense alternatives ni pràcticament propostes. Ahir el Madrid va jugar millor que el Barça, però va empatar, no va guanyar, i a més a més va quedar eliminat. Oferir la teva millor versió davant del Barça i no aconseguir el resultat desitjat, per mi no és sortir-ne reforçat, ni trobar cap formula de res. El futbol, més enllà de la tàctica i la tècnica es regeix per estats d’ànim, el Madrid ahir alliberat i el Barça sotmès. El proper clàssic tindrà unes característiques completament diferents i pensar-se que si el Madrid fa el plantejament d’ahir ja ho té tot guanyat és equivocar-se, i molt. Si fa el plantejament d’ahir segur que té més opcions que no si juga com en el Bernabéu, però no hem d’oblidar que el Barça també juga i ahir alguns no hi eren.

He vist molts partits del Real Madrid al llarg d’aquests tres anys, i si una cosa tinc molt clara, és que per guanyar al Madrid no has de defensar bé, sinó que has de ser sublim, no cometre cap error i després defensar més que bé, llavors potser aconsegueixes mantenir la porteria a zero, i si tens les armes suficients fins i tot guanyar. Mantenir la pilota i atacar no és suficient per guanyar al Madrid, perquè sense anar més lluny l’altre dia el Bilbao va tenir la pilota i va atacar, però no va defensar bé. El resultat va ser 4 a 1 a favor del Madrid. El partit que va fer ahir Piqué va ser dels pitjors que li recordo. I contra el Madrid si algo no pot fallar és la defensa, perquè llavors estàs mort.

Ahir el Barça va cometre errades que normalment no comet, va deixar espais al darrere que normalment no deixa, i evidentment amb un Madrid més que endollat en va patir les conseqüències. Defensivament, el partit del Barça al Bernabéu va ser impecable. Si això li sumes que no jugues amb el teu porter titular i que afecta directament a la seguretat de la defensa, s’entenen moltes de les coses. Per altre banda, jugadors com Cesc o Alexis no van fer el seu millor partit i a més a més vam perdre el jugador més desequilibrant del mig del camp, Iniesta. Contra el Madrid hi han de ser tots i al seu màxim nivell, perquè per algo és l’equip més regular de la lliga.

M’atreveixo a dir que el Barça en surt reforçat, perquè malgrat no estar al seu millor nivell aconsegueix guanyar l’eliminatòria contra el segon millor equip del món, i el què és més important aconsegueix aguantar un resultat durant vint minuts que en temps pretèrits haguéssim acabat perdent. O és que ja no recordeu a Zalayeta amb la Juventus?

Amb el partit d’ahir el Barça consolida el canvi de cicle. Cicle on el Barça era l’equip perjudicat pels àrbitres, guanyava lligues de miracle, era incapaç de guanyar títols sense patir, incapaç d’aguantar la pressió, empetitit quan viatjava per Europa, amb grans jugadors però no grans equips, amb gran futbol però pocs resultats.

Ara al Barça ja no el perjudiquen els àrbitres, ni té por de plantar-se a Wembley i deixar el Manchester United com si fos un equip petit, ni de guanyar les finals amb una solvència incontestable, ni d’anar al Bernabéu i guanyar una i altre vegada, ni de deixar-se intimidar per l’esperit “Juanito”, ara el Barça ja no ha de comprar pilotes d'or, ara les fabrica, ara el Barça és l’equip temut, l’equip respectat i l’equip a batre.

LA MILLOR REMATADA

El què més es valora en el futbol, sens dubte és el Gol. És per això que es considera una bona davantera, aquella que aconsegueix molts gols. Com més rematades efectuïs a la porteria contrària, més ocasions de gol tindràs i per tant, més possibilitats d'aconseguir l' objectiu final. Si faig memòria de les millors davanteres que he tingut oportunitat de veure, me'n surten forces, però sens dubte n'hi ha una que destaca per sobre de les altres per la seva qualitat rematadora. Dwight Yorke i Andy Cole, dos dels millors davanters de la història del Manchester United i evidentment de la història del futbol. Sovint sèiem amb un bon amic, comentant sobre aquelles coses més inversemblants que havíem vist en aquest esport, i no hi havia dia que no caigués un vídeo d' aquests dos personatges. Quins davanters! Només cal remoure una mica les hemeroteques per veure el repertori d'aquest parell. Hi ha rematades de tot tipus, de cap, acrobàtiques, etcètera.

Individualment eren grans jugadors, com a tàndem eren imparables, inimitables (ara que està tant de moda aquest terme). Recordo als anys 90 quan tocaven aquelles eliminatòries de Champions contra el Manchester United, que malament ho passàvem. Allò si que era tenir por d'un equip i sobretot d'una davantera, que en qualsevol moment te la "liava". A més a més, aquell equip tenia el millor David Beckham i el millor Ryan Giggs, o sigui dos extrems perfectes amb els dos rematadors somiats.

Les qualitats que s'han de treballar per una bona rematada són: el desmarcatge del teu oponent, la coordinació corporal i la precisió en el colpeig. El desmarcatge òbviament per tal d'aconseguir el primer avantatge sobre el teu oponent i poder efectuar la rematada sol, o si més no des d'una millor posició que l'adversari. Pel què fa a la coordinació és fonamental saltar en el moment adequat per aconseguir que el gest sigui d'allò més precís i així poder colpejar la pilota amb les millors condicions possibles. Per últim la precisió en la rematada, col·locar la pilota on volem, sovint lluny de l'abast del porter per aconseguir el gol.

Aquesta breu descripció tècnica, la dominaven a la perfecció i no només això, sino que ambdós s'entenien i per tant el perill era el doble. Enyoro aquella davantera, dos noms davant de l'equip, un equip treballant per ells, i ells treballant per l'equip, dos davanters nascuts pel 4-4-2, dos davanters que finalitzaven les jugades, dos davanters que emmudien als aficionats del futbol.

Gràcies Dwight, gràcies Andy.

"I HAVE THE BALL, I PASS THE BALL" (L' ENLLAÇ)

Arribava el clàssic, i un cop més tothom estava pendent de l'onze que alinearia en Mouirnho (tots teníem molt clar quin seria l'onze de Guardiola). En començar el partit es van veure clares les intencions del Real Madrid, onze a darrere i en el moment en que recuperaven la pilota, passada llarga al córner esquerra, per aprofitar la velocitat de Cristiano i guanyar a la contra. El minut 10 de partit, la tàctica va sortir a la perfecció, després d'una bona contra de Ronaldo i una acció dubtosa de Pinto. Les coses un cop més semblaven presagiar una gran nit pel madridisme i sobretot la reconciliació de Cristiano Ronaldo i la seva afició.

Després del partit un periodista li preguntava a Guardiola, com podia ser que el Barça no jugant un gran partit, era capaç de guanyar al Real Madrid i de no fer-ho contra altres rivals com el Getafe o l' Espanyol. Guardiola, i jo, discrepem amb aquest periodista, el Barça ahir va fer un gran partit, malgrat evidentment no se el millor de la temporada, però no fotem, un gran partit.

L'essència del joc, el secret, "I have the ball, i pass the ball”, ja la va dir Pep Guardiola. Aquesta frase tant simple, no és gens fàcil de dur a la pràctica. Al final, tenir la pilota i passar-la, vol dir mantenir una continuïtat en el teu joc i per tant treure-li al teu rival. No deixes que el rival pugui generar ocasions de gol, perquè simplement no deixes que et prenguin la pilota. Si no tens la pilota òbviament no pots jugar a futbol. Però, per poder realitzar aquesta consigna necessites jugadors amb molta qualitat (evidentment) i sobretot amb una confiança insultant. Amb el partit d'ahir em quedo amb Busquets, un jugador fonamental per aconseguir aquest objectiu: no perdre la pilota. Sembla que el de Badia no tingui sang a les venes, no es posa nerviós davant cap situació, sempre aguanta l’envestida del rival i després escull gairebé sempre la millor opció de passada, i en el pitjor dels casos l’acció acaba en falta a favor del teu equip.

Quan va començar a jugar posava nerviós a més d'un, començant per mi. Com podia ser que un jugador en una posició tant compromesa arrisqués tant la passada, fins al punt que a vegades perdia la pilota i et costava un contraatac. Evidentment amb l'edat es madura i es millora. Cada vegada perd menys pilotes, malgrat arrisca tant o més que quan va començar. Però això et permet tenir la pilota i passar la pilota, et permet donar continuïtat al joc, et permet tenir paciència, et permet tocar, tocar i tocar fins a desquiciar als millors jugadors de l'equip rival, i per últim, et permet poder generar ocasions de gol, i finalment el gol. Busquets és l'enllaç, l'enllaç entre grans jugadors de toc, com Piqué, Iniesta, Xavi, Messi, Cesc. Ahir a la nit em deixaven bocabadat amb les passades que es produïen entre aquests jugadors, molt curtes i cadascuna més arriscada que l'anterior. Aquest estil de joc acaba per fer perdre la paciència a l'adversari, i finalment desquiciant a jugadors com Pepe, Xabi Alonso, Sergio Ramos o el mateix Cristiano Ronaldo, malgrat cadascun té maneres diferents de demostrar-ho.

Només hi ha una cosa que no m’agrada gens, el famós teatre, personalment crec que a vegades s’està massa estona al terra, sense haver-hi necessitat. M’agradaria que prengués exemple de Messi, un jugador que rep molts cops i malgrat tot sempre s’aixeca ràpid per seguir jugant.

Finalment us animo a corejar el seu nom el proper clàssic al camp nou, com va reclamar en Xavi en les celebracions de l’any passat. #coregembusquetsja