El què més es valora en el futbol, sens dubte és el Gol. És per això que es considera una bona davantera, aquella que aconsegueix molts gols. Com més rematades efectuïs a la porteria contrària, més ocasions de gol tindràs i per tant, més possibilitats d'aconseguir l' objectiu final. Si faig memòria de les millors davanteres que he tingut oportunitat de veure, me'n surten forces, però sens dubte n'hi ha una que destaca per sobre de les altres per la seva qualitat rematadora. Dwight Yorke i Andy Cole, dos dels millors davanters de la història del Manchester United i evidentment de la història del futbol. Sovint sèiem amb un bon amic, comentant sobre aquelles coses més inversemblants que havíem vist en aquest esport, i no hi havia dia que no caigués un vídeo d' aquests dos personatges. Quins davanters! Només cal remoure una mica les hemeroteques per veure el repertori d'aquest parell. Hi ha rematades de tot tipus, de cap, acrobàtiques, etcètera.
Individualment eren grans jugadors, com a tàndem eren imparables, inimitables (ara que està tant de moda aquest terme). Recordo als anys 90 quan tocaven aquelles eliminatòries de Champions contra el Manchester United, que malament ho passàvem. Allò si que era tenir por d'un equip i sobretot d'una davantera, que en qualsevol moment te la "liava". A més a més, aquell equip tenia el millor David Beckham i el millor Ryan Giggs, o sigui dos extrems perfectes amb els dos rematadors somiats.
Les qualitats que s'han de treballar per una bona rematada són: el desmarcatge del teu oponent, la coordinació corporal i la precisió en el colpeig. El desmarcatge òbviament per tal d'aconseguir el primer avantatge sobre el teu oponent i poder efectuar la rematada sol, o si més no des d'una millor posició que l'adversari. Pel què fa a la coordinació és fonamental saltar en el moment adequat per aconseguir que el gest sigui d'allò més precís i així poder colpejar la pilota amb les millors condicions possibles. Per últim la precisió en la rematada, col·locar la pilota on volem, sovint lluny de l'abast del porter per aconseguir el gol.
Aquesta breu descripció tècnica, la dominaven a la perfecció i no només això, sino que ambdós s'entenien i per tant el perill era el doble. Enyoro aquella davantera, dos noms davant de l'equip, un equip treballant per ells, i ells treballant per l'equip, dos davanters nascuts pel 4-4-2, dos davanters que finalitzaven les jugades, dos davanters que emmudien als aficionats del futbol.
Gràcies Dwight, gràcies Andy.
Que grande y cuanta razón tienes, eran demoledores y ciertamente acojonaba enfrentarte a ellos. Pero quisiera matizar un punto, aunque más que matizar quisiera (si se me permite)ampliar el tributo que parece se rinde a esta pareja de delanteros y en general al delantero rematador puro y esa ampliación viene de la mano de Hugo Sánchez, ese mexicano capaz de meter 38 goles a un solo toque en una sola temporada (temporada '90) perfecto manejo de las habilidades necesarias para el remate, colocación, desmarque, ejecución.. ya digo, si se me permite ahí dejo esta sugerencia que a mi entender se acerca bastante a esta pareja demoledora.
ResponderEliminarExel.lent, "algú ho havia de dir" com el que surt a Polonia..sens dubte amb el que més disfrutavem es amb la conexió que tenien deixan-se la pilota de cara al primer toc, deixan-la passar ,etc..i la gran rematada de cap que tenien tant un com l'altre, jo directament faria un homenantge als jugadors amb millor rematada de cap de la història ja que penso que es un espectacle a l'avast de pocs, també anyadiria que desde el meu punt de vista la combinació Dwight - Cole es complementava per la clase i l'elegancia d'un amb el físic i la potència de l'altre, en definitiva molt de carisma i el millor 4-4-2 de la historia del futbol gràcies a David i cia per suposat.
ResponderEliminar